}

Pages

15 de maig 2009

LOUIS BRAILLE, SIS PUNTS A PART, I UNA TARDA INOBLIDABLE

Enviat per enric  |  17 comentaris



Sóc molt sincer –i la Glòria n’és testimoni- dient que, tot al contrari del que li va passar a Francisco Umbral el dia que Mercedes Milà el va entrevistar a la televisió i que, com de ben segur molts recordareu, ell volia que parlessin del seu llibre-, em fa certa angoixa parlar en el bloc d’un llibre l'autor del qual en sóc jo mateix. Es va publicar, l’any 1987, a la desapareguda Editorial Aliorna i, anys després i salvats els problemes legals entre els editors, va tornar a publicar-lo La Galera. (Les dues edicions -la d'Aliorna a una sola tinta i la de La Galera a tot color-van ser il·lustrades per Mercè Arànega).

I si, per fi, m’he decidit a parlar d'aquest llibre és per dues raons: La primera és perquè enguany es commemora el Segon Centenari del Naixament de Louis Braille, una efemèride a la qual ja vam dedicar un
primer post aquí , i la segona és perquè em va emocionar d’una manera molt especial que la gent del Centre de Recursos Educatius de l’ONCE a Catalunya (CREC) triessin, com a llibre de lectura per treballar en el segon trimestre d'enguany, un llibre escrit per mi: Sis punts a part, un llibre del que en van publicar, des del mateix CREC, una segona edició en braille, amb il·lustracions pensades i adequades per als nens i nenes cecs.

Per celebrar la passada Diada de Sant Jordi, es va organitzar una festa literària a una de les aules del CREC, on, entre d’altres activitats, els pares dels alumnes, així com tothom que hi va voler assistir, van poder fruir al comprovar com aquells nens i nenes cecs anaven llegint, gràcies al sistema braille, fragments d’un conte en el que els protagonistes eren, precisament, els sis punts que conformen el sistema de lectura tàctil, i en Louis Braille, l’home –en el conte encara un nen- que el va idear.

He vist molts autors emocinar-se quan, com a atenció, se’ls obsequia amb la transcripció al sistema braille d’algun llibre dels que han escrit, pel que, com es pot ben suposar, qui escriu aquest post i després de més de trenta-cinc anys fent la feina de transcriptor, ja hauria d’estar "vacunat" de la lògica emoció que produeix als autors quan, entre admirats i incrèduls, es miren el seu llibre transcrit al braille..., l’obren, i passen -
inútilment, tot s’ha de dir- els dits per aquella munió de punts en relleu que expressen, al tacte, exactament el mateix que les lletres de les paraules que ells van anar triant mentre anaven confegint el text...

...Però no; es veu que la "vacuna", producte dels anys, no m’havia fet prou efecte, perquè vaig ser incapaç del tot de dominar l’emoció tan bon punt, després del breu silenci que es va fer a l’aula, el primer dels nens, acaronant amb els dits el relleu dels punts del llibre que tenia damunt la taula, va començar a llegir en veu alta:


"Com cada disssabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava, impacient, la visita del seu bon amic Jean..."

De reüll, i mentre sentia que els nens continuaven amb la lectura del conte, jo anava observant, reflectida en els rostres dels pares presents, la il·lusió amb què la seguien, una il·lusió, però, no exempta de nervis, que exterioritzaven, quan un dels nens s’encallava en alguna de les paraules, amb els gairebé imperceptibles moviments cap endavant de tot el tors, com si amb aquell gest de reprimida empenta volguessin enviar la mica d’embranzida que necessitava el petit lector per sortir de l'entrebanc.

No cal dir la concentració que demostraven els mestres, els quals, com els mecànics que hi ha als bòxers dels circuits on s'hi fan les carreres de cotxes, estaven preparats per solucionar de forma immediata la més lleu de les eventualitats que pogués interrompre la lectura..., que va arribar a la seva fi.

Aplaudiments, petons de felicitació, rialles que acabaven d’empènyer i de fer fora els nervis... I una sorpresa per a tots els assistents: L’autor del llibre, que durant la lectura s’havia estat assegut discretament en un racó del fons de l’aula, era allà per saludar i felicitar els lectors i poder xerrar una estoneta amb ells.

Quina gràcia els arriba a fer als alumnes de les escoles, sobretot als que tenen entre 7 i 12 anys, conèixer l’autor d’un llibre que han llegit i treballat a classe!... Doncs ara imagineu-vos la reacció d'alegria que els va fer quan, sense que s’ho esperessin, els van dir que l’autor els havia anat a veure per sorpresa!

Un cop presentat, saludats d’un a un els petits lectors, i després d’unes breus i sentides paraules d'agraïment a tots els assistents, em vaig sotmetre al reguitzell de preguntes dels nens, unes preguntes que tenien, a diferència de les que normalment m’han fet a les escoles on hi he anat convidat perquè han treballat la lectura amb algun dels meus llibres, la gràcia afegida de la improvisació:


"Portes barba?"... "Tu fumes?"...


Un dels mestres m’havia advertit que era més que probable que una de les preguntes que em farien seria sobre un dubte que els havia quedat després de la lectura del llibre, i és que, al final del conte –i no crec que espatlli el final si ho explico-, Jacques, que representa que és un dels amics de carrer del poble on vivia Louis Braille, li duu, transcrit en el sistema que aquest va idear, un poema... Doncs bé, es veu que els nens volien saber, ja que al conte no ho deia, quin era aquell poema!, pel que, em va preveniir el mestre, seria bo que rumiés algun títol o bé m’empesqués alguna resposta prou convincent.

I la pregunta, està clar, va arribar...
-Em sap greu dir-vos –vaig contestar-, no saber quin va ser el primer poema que es va transcriure al braille, ja que quan vaig anar al País de la Imaginació i em van explicar aquest conte perquè us l’escrivís, no vaig atinar a preguntar-ho...


Vaig quedar-me uns instants callat per mirar-me les cares d’una mica de decepció que, com m'havia imaginat que passaria, feia tothom, mestres inclosos, i tot seguit vaig afegir: -Però precisament fa poc que vaig tornar a aquell País per investigar-ho, i allà em van dir que es tractava d’un poema molt i molt vell, ja que heu de pensar que Louis Braille era aleshores encara un nen, i avui ja tindria... dos-cents anys!... Em van indicar, molt amablement, on podia trobar aquell vell poema, però quan m'hi vaig presentar i li vaig preguntar com es deia, el poema em va contestar que, com que feia tant de temps que ningú se’l llegia, no solament no es recordava del nom, sinó que tampoc es recordava de cap ni un dels mots dels seus versos!

Que n’arriben a ser, de sublims, els moments en què estàs explicant una història i copses l’interès d’unes criatures que t’escolten amb deler per saber on anirà a parar tot allò que t’inventes!... I hauríeu d'haver vist, també, les cares d'intriga que feien la resta dels assistents!... I vaig continuar: -Doncs, noi; alguna cosa hauríem de fer –vaig dir, preocupat, al poema-, ja que ets una dada prou important a tenir en compte en aquella història, i hi ha molts lectors que m'han dit que els agradaria molt poder llegir-te...
El poema i jo vam estar rumiant estona i estona fins que, per fi, se’m va ocórrer proposar-li:

-Escolta una cosa... Mmmm... Em sembla... que ja ho tinc!... Mira, com que tu ja vas néixer poema, no crec que et costi gaire tornar a ser-ne un de nou... Un poema que expliqui què va sentir quan, per primera vegada, va ser llegit amb els dits i no amb els ulls!... Què et sembla la idea?
El poema, entusiasmat, s’hi va avenir de seguida...

Em vaig treure un full de paper de la butxaca, i els vaig llegir el poema que els hi havia escrit:

 
Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava:
Sóc el poema que en Louis
va, per primera vegada,
llegir tocant uns puntets,
i que entremig de riallades,
lletra a lletra anaven fent
que en sorgissin les paraules.

Acaronades pels dits,
aquelles paraules... dringaven!,
i semblaven, llegides per Louis,
molt més felices que no pas les altres:
les que Louis no podia tocar,
o s’amagaven quan Louis les tocava.

I és que les paraules,
quan les toques amb els dits,
es senten molt més estimades.

Em vaig perdre fa ja temps,
i de mi ningú es recordava,
però m’heu volgut retrobar,
i jo us en dono les gràcies.

Sóc un poema –tan vell!-,
que ni recordo com em titulava,
però mai podré oblidar
l’emoció d’aquella tarda
mentre en Louis i els Sis Puntets,
divertits i fent gatzara,
duien una nova llum al món
tot acaronant les paraules.
.







A partir de la segona edició en braille del llibre Sis punts a part, dins d'un sobre enganxat a la part interior de la cotracoberta, els lectors hi trobaran aquest petit poema.

P.S. Vull agrair-vos, dedicant-vos aquest post, a tota la gent del Centre de Recursos Educatius de l'ONCE a Catalunya la il·lusió i la magnífica feina que dueu a terme, i sé que tots entendreu perfectament que esmenti d'una manera especial a Carlos Andrés Vallejo, que si bé va jubilar-se com a mestre actiu del CREC pocs dies després de l'acte del que s'ha parlat en aquest post, tots sabem que no hi haurà llei humana que li pugui jubilar l'empenta i l'entusiasme que el caracteritzen i que ha posat al servei de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

També vull fer públic d'una manera molt especial el meu reconeixement a la senyora Maria Córdoba, que la fortuna i la casualitat van voler que fos la professora de Literatura que vam tenir a Batxillerat i a COU, sense que coincidíssim en el mateix curs i en una època en què encara no ens coneixíem, la Glòria i jo, i que va ser qui va encarregar-se de la impecable traducció al castellà de l'edició a La Galera d'aquest conte (Seis puntos aparte).

Bufa!... Sort que no volia "hablar de mi libro", oi?...

Bayé, Enric

Sis punts a part
Editorial La Galera

Bayé, Enric
Seis puntos aparte
Editorial La Galera

2:25 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

17 comentaris:

  1. És una història maquíssima Enric.

    M’has fet recordar quan érem petits, amb la meva germana, els hi fèiem repetir una i un altre vegada els contes als pares i tips d’explicar-nos sempre els mateixos, varen començar a improvisar.

    Ma mare tenia una certa habilitat, se’n sortia prou bé, però el meu pare, un cop havia explicat un conte, que nosaltres lògicament recordàvem, ho passava d’allò més malament quan nosaltres decebuts i amb la tossuda insistència de la infantesa, veiem que el conte que recordàvem del gatet, no tenia res a veure amb el que improvisava sobre la marxa per sortir, cames ajudeu-me, d’aquell compromís.

    T’imaginava davant dels nens expectants, com la nena (així continuo anomenant a l'Àngels) i jo, esperant el conte del gatet.

    ResponElimina
  2. Enric, a mi si que m'has fet emocionar! Gràcies!

    ResponElimina
  3. " és que les paraules,
    quan les toques amb els dits,
    es senten molt més estimades."

    Molt bonic, Enric!!!!

    ResponElimina
  4. Enric,
    Has aconseguit eocionar-me no tan sols amb la història del llibre i la lectura per part dels nens sinó amb el poema que vas llegir-los per a complementar el llibre. Ah! m'apunto al cent per cent al comentari de la Tosca.
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. Enric!!! No sabia que havies escrit aquest llibre!!! Gràcies per compartir aquest moment amb tots nosaltres...que bonic veure la cara dels nens al llegir el teu llibre...iq ue bonic el poema que has fet!!! La més sincera enhorabona!!!!
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  6. Enric, moltes felicitats per tot plegat i quin llibre més maco
    Ester

    ResponElimina
  7. M'he emocionat molt amb aquest post teu. Sabent com t'estimes la feina que fas, no podia ser d'una altra manera. L'enhorabona per tot plegat. Salutacions i una abraçada ben grossa des del califat independent de Beneixama. ;D

    ResponElimina
  8. Ja t'imagino explicant la història del poema davant de tota la quitxalla escoltant-te embadalits... M'hauria encantat ser-hi, jo també t'hauria escoltat amb cara d'intriga!
    Sort que has vençut l'angoixa inicial i has compartit amb tots nosaltres aquesta història tan bonica, estic segura que més d'un el proper cop que entrem a una llibreria perguntarem pel Sis punts a part :)

    ResponElimina
  9. Estimat Enric, m'en alegro moltíssim que hagis compartit aquesta entrada parlant del teu llibre, parlant d'aquesta situació emotiva i magnífica amb aquest nens que segurament t'escoltaven embadalits...Jo tambè t'he llegit embadalida, i expectant...tens una sensibilitat molt especial per fer arrivar sentiments, emocions...i receptes....

    Petons
    Núria

    ResponElimina
  10. Una història preciosa Enric. La lectura sempre és un viatge meravellós, transcendeix els sentits i, com els vas explicar a aquells nens, fan somnis realitat des del País de la Imaginació.
    Felicitats!

    ResponElimina
  11. pues ha valido la pena Enric que lo hicieras, que hablaras de tú libro,y de esa labor tan extraordinaria que realizais entre todos. Mi enhorabuena...

    Yo, privilegiada, ya conocía el poema... y de buena voz.

    Un agran abrazo

    ResponElimina
  12. Carles Sàhara17/5/09 00:08

    Enric.

    T’ho tinc dit. A vegades ser humil no és el millor,
    perquè ens prives de gaudir de la teva feina...
    Sort que aquesta vegada, t'has decidit a explicar-nos-ho
    això del teu llibre.

    He llegit tot el teu post. No sols m’agrada’t,
    sinó que m’ha emocionat. No tinc paraules...
    i només puc dir, prenent-te les teves, que:

    “En el País de la Imaginació les paraules,
    quan tu les escrius, també se senten més estimades... “

    Gràcies i una abraçada.

    ResponElimina
  13. . .
    . .
    . .

    Moltes i moltes gràcies estimat amic, per fer somiar a aquests vermells i dur-los agafats de la teva mà cap al País de la Imaginació.

    T'estimem.

    ResponElimina
  14. Que bonic!!!!
    De segur que als xiquets els quedarà la impressió d'aquell dia per sempre. Gràcies Enric.

    ResponElimina
  15. Benvolguts tots:

    De debò us dic que aquest “post” ha estat molt i molt especial per a mi, ja que us haig de confessar que em feia patir una mica que el fet d’intentar reflectir les mateixes i intenses sensacions amb què aquella tarda es va viure un acte tan senzill com ho pot ser la lectura d’un conte per part d’uns nens durant una festa literària a l’escola, pogués semblar, amb la redacció d’aquest llarg “post”, que volia rabejar-me en la sensibleria.

    Ara, però, també us confesso que em sento ja tranquil i, per què no dir-ho?, molt satisfet gràcies als vostres comentaris, així com per d’altres que m’han arribat de viva veu.

    Les grans commemoracions tenen com a finalitat fer reviure o, en alguns casos, fer conèixer al màxim nombre possible de persones els grans esdeveniments de la història de la humanitat, i sense cap mena de dubte, aquell dia 4 de gener de 1809, a Coupvray, a la casa d’un talabarder d’aquesta petita població propera a París, se n’hi va produir un, i de gran, d’aconteixement: Va néixer Louis Braille, el cec francès gràcies al qual, una tarda d'abril de dos-cents anys després i durant una de les moltes festes literàries que es celebren a les escoles del nostre país a les vigílies de Sant Jordi, uns nens, amb el nervis provocats per la il·lusió pròpia de la quitxalla, llegien en veu alta un conte als seus pares.

    Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponElimina
  16. Gràcies, enric, per haver escrit "Sis punts a part" i per explicar les teves sensacions durant la festa a la qual vas assistir, en certa manera com a protagonista, a l'Aula-Biblioteca del CRE ONCE Barcelona. Te les dóna un cec que ho és des dels 9 anys i que des d'aquesta edat ha estat fidel usuari del genial Sistema Braille, tal com la Deessa Raó manava i l'Església Ortodoxa ensenyava. Mitjançant aquest sistema, fonamentalment, i d'altres que també faciliten l'accés a la informació, he pogut estudiar fins a llicenciar-me en Història Moderna, llegir un bon nombre d'obres literàries i conrear amb certa rendibilitat una petita parceleta en el camp de l'educació. Sí, Enric, et dono les gràcies perquè (llegit en Braille aquest meravellós relat, doncs no faltava més), he vist clarament, (que Santa Llúcia em conservi la vista) diverses coses dignes de ressaltar:
    - El teu gran apreci a la figura de Louis Braille i al seu Sistema.
    - La teva defensa del mateix, que va més enllà de la que practiquen les pròpies autoritats de l'ONCE i, el que és pitjor, de la que realitzen persones directament implicades en el camp de l'Educació.
    - La teva oberta crítica a aquests que consideren que llegir en Braille és un acte poc estètic i poc normalizador.
    - El teu reconeixement de les capacitats del deficient visual.
    - Les esplèndides il·lustracions del llibret, tant per a videntes com para discapacitats visuals.
    - Les magnífiques traduccions a diferents idiomes.
    - I..., per ser com ets, Enric.

    CARANVA

    ResponElimina
  17. No saps, CARANVA, com agraeixo els teus mots, i més encara pel fet que vénen d’una persona conscient i del tot conscienciada que per a vosaltres, els cecs, hi va haver un abans i un després de Louis Braille, un gran home a qui, n’estic més que segur, ben poc l’importarien els homenatges com el que enguany se li fan areu del món i continuaria dirigint tots els seus esforços per demostrar a aquests “messies” de pa sucat amb oli que quan ell es va trencar-se la closca per idear un sistema de lecto-escriptura tàctil ho va fer pensant amb el cap, on, a més a més dels ulls, que poden ser clars, o foscos... o cecs, hi tenim el cervell.

    Celebro moltíssim que t’hagin agradat els “posts” que sobre Louis Braille hem publicat a la Samfaina, un espai on sempre hi tindràs la porta oberta per poder-hi dir la teva.

    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top