}

Pages

01 de setembre 2008

DE LONDRES JA FA DIES

Enviat per glòria  |  12 comentaris


De Londres vaig tornar fa molts dies, tants, que ja m’està renaixent la sensació que fa massa temps que no hi he anat i que, abans de final d’any, comptant amb la salut imprescindible, hi haig de tornar a aterrar i reviure la impressió que ja he tingut altres vegades que he visitat la gran ciutat illenca: I és que sempre la trobo més o menys igual.

Xops els carrers per les dosis diàries d’aquella pluja, sovint prima, que manté verds els parcs, sota un cel que més aviat sembla un tendal tèrbol on grisos aigualits i desiguals saben que, tard o aviat, rebentaran a sobre els vianants que, impertèrrits, amb paraigües o sense, acolliran la pluja com en altres indrets rebem fornades de calor roent amb absoluta naturalitat. En un moment o altre, però, el solet traurà l’ull a la ciutat del Tàmesi. Gairebé no hi ha dia que hi falli i, com el focus que és, ens mostri els encants del gran assentament augmentats sota la seva llum de far del nord, perquè els colors, més uniformes i tristois sota núvols i pluges, s’aviven imponents gràcies al sol, i els parcs prenen un aire entre sinistre i màgic i ens mostren, seductors, llargs corriols que ens conviden a entrar sense saber si al final ens hi espera la Caputxeta o el Llop suposant que sapiguem com distingir-los, i els carrers, els edificis, tot el que és asfalt, ciment i d’altres materials que em costaria d’identificar sense esmerçar-hi temps i estudi, llueïxen el seu poder inqüestionablement capitalí, poderós, de proporcions augustes a vegades i, sorprenentment, minúscules i delicades en altres.

De Londres jo agraeixo el que guarda de vila. Aquelles cantonades presidides per pubs personalíssims, graciosament acolorits i de noms ben curiosos, amb bancs i taules per beure i menjar a peu de carrer, sense oblidar-me mai dels poms de flors que pengen dels fanals, ni de les cabines de color vermell, que es van conservant com també ho fan els tramvies de dos pisos d’aquell roig cridaner, i no parlem dels taxis de cinc places i dels seus conductors considerats els més amables d'aquest món.



Aquests detalls i molts d’altres, que per força em deixo, fan que el nom de Londres em dispari determinats sensors i senti que no acabo de transmetre l’estrany -sí, estrany- encís que té per mi una ciutat que d'immediat em fa pensar en teatre musical, en òpera, en galeries d’art i en sales de concert i carrers bulliciosos propis de la gran urb, però... també en crims: Sir Conan Doyle, Agatha Christie, P.D. James i Ruth Rendell no en són els únics culpables. Més aviat crec que els escenaris londinencs i una atmosfera especial que escapa a la raó, han propiciat aquesta gernació de creadors on quasi mai el majordom és l’assassí i, de cop i volta, en la vida real, apareix un jardí d’aspecte inofensiu que guarda més de cent cadàvers, persones desaperagudes segons la policia, fins que la mà innocent d'un paleta en descobreix el cementiri secret i esfereïdor. No em deixo l’Alfred Hitchcock ja que parlo de Londres i dels crims. Un londinenc il·lustre que, en lloc d’escriure'ls o el que seria pitjor: de cometre'ls, va preferir, per sort dels que ens agrada el seu art, ensenyar-nos l’ansietat projectada a la pantalla.


D’aquells dies que em queden en la memòria com en un bucle brevíssim de temps, vull recordar especialment un concert a l’esglèsia de Saint Martin in the Fields, on dotzena i mitja de músics interpretaven Händel i Mozart amb la força, la cohesió i el sentiment que els compositors demandarien i que moltes orquestres d'immerescuda fama n’haurien de prendre model. La sobrietat d’aquell local sagrat, el públic respectuós i la llum crua, prehivernal de la tarda, que a través d’un vitrall molt senzill entrava decreixent cap a una nova nit, varen proporcionar-me una pau interior que és el que més recordaré d’una vetllada prou remarcable per si sola.

Tampoc em puc deixar un concert de les proms o Promenades que cada estiu se celebren al Royal Albert Hall. Tocava l’Orquestra de la BBC, que va iniciar la sessió amb un concert de jazz on un pianista que, no ho dubto, en devia saber, va teclejar durant una primera part més llarga que un dia sense pa. O a mi se m'hi va fer. No em desagrada el jazz, si bé és un gènere en el que tan sols hi he tret el cap tímidament, però aquell concert semblava la cançó enfadosa. Escales i escales, o semblants o idèntiques, que sempre em conduïen a la mateixa porta closa de l'avorriment.



La segona part ja va ser tota un altra cosa: Un americà a París. Res de nou però era Gershwin molt ben interpretat. La sala va vibrar de valent, cosa que abans, amb el pianista escalador, no havia succeït. Aprofito l’avinentesa per publicar que el Royal Albert Hall, tot i mantenir-se aparentment sòlid, necessita un tractament de salut i bellesa immediats. Tots sabem que no és el mateix ser antic que ser vell i atrotinat. Estic segura que l’Ajuntament de Londres tindrà en compte el meu suggeriment. Em consta que hi tenim molts addictes al bloc, especialment admiradors de les receptes de l’Enric, que, allà a l’illa on la cultura gastronòmica no pesa massa, s’estan gourmetitzant i ja es plantegen fer un solàrium amb oliveres i deixar de coure els ous ferrats amb aigua de l’aixeta.

Vaig visitar la vivenda del gran Dickens, una bonica casa amb planta baixa, pis i soterrani. No. No la vull vendre. Bromes a part, va ser una incursió interessantíssima en el món d’aquest pioner de periodistes i mestre d’escriptors que va ser en Charles Dickens. Parlar de la seva vida i dels seus personatges seria un punt i a part molt llarg: Un post a part, és clar. No es poden descriure les coses amb el seu propi nom –la paraula definida no ha de figurar mai en la definició- això ens deien a escola, però, com que han passat prou anys i tothom sap de què parlo, resumiré aquella visita amb un adjectiu fàcil però universal:
dickensiana.

L’ús del temps va condir-me tant que podria seguir, però prefereixo , mal que mal, que se’m trobi a faltar a que se’m digui o se'm calli que sóc una pesada. Això últim si no ho heu pensat ja força abans d’acabar la lectura.

Vosaltres: Una bona manera de defugir melancolies pròpies del setembre.

2:15 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

12 comentaris:

  1. Ens n'alegrem que aquests anglesos comencin a fregir els ous amb oli i no amb aigua!!! Mai m'ha cridat massa l'atenció aquesta ciutat tant cosmopòlita, segurament perquè la seva gastronomia passa molt desapercebuda... nosé, tot i així el teu text és molt encomanadís i sembla que ja m'estan entrant ganes d'anar-hi! petons!

    ResponElimina
  2. Si tot va bé, tinc previst d'anar a Londres el mes de desembre. Fa anys que no hi he estat però, com tu bé dius, si alguna cosa té aquesta ciutat es "que sempre està més o menys igual" i axó és el que hi busco, el Londres que recordo, el Londres que em descrivia el meu avi amb una passió encomanadissa. El teu post em fa venir ganes de que arribi desembre el més aviat possible.

    ResponElimina
  3. Doncs servidora, que a les seves edats no havia estat mai a Londres, aquest any ja hi ha anat al juliol i sembla que hi tornarà breument al setembre, i potser, si Sant Rolando intercedeix, fins i tot al desembre...

    Si, soc una mica compulsiva, quan m'agafa una dèria...

    I això que li dic a tothom que Londres no em va agradar gaire, que és molt lleig, i que els anglesos tenen el sentit de la estètica a ... bé, deixem-ho.

    Doncs és com aquells homes que, sense ser guapos, son terriblement atractius i no et pots escapar del seu encís. I et donen molt més que els guapos que "s'ho creuen"...

    Si, Londres atrapa, fins i tot a una italianófila militant com jo...

    ResponElimina
  4. Ufff!! Quina enyorança m'ha agafat, m'encanta Londres i ara ja fa dos anys que no hi vaig i en tinc unes ganes...i això que la primera vegada que hi vaig anar no em va entusiasmar, però desprès m’hi vaig enganxar.
    Ptnts

    ResponElimina
  5. Glòria,

    Molt bona la crónica londinenca. Fa més de 20 anys que no hem estat a Londres i m'has revifat tot un munt de records, dels carrers xops a l'esglèsia de St.Martin in the Fields, dels pubs a l'aire lliure a Conan Doyle o Dickens, els busos vermells, les cabines de telèfon, els taxis, el British ..... És nota que va ser la capital de l'imperi.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  6. Jo a Londres no hi he estat mai. Només una vegada vam aterrar a l'aeropot de Heathrow (s'escriu així?) de camí cap a Escòcia. Després de llegir el teu post tan literari i encisador, m'han entrat ganes d'anar-hi amb Oreto. Em frenen, però vàries coses: temps, diners i idioma. Ja veurem. Per cert, per a res se m'ha fet llarg el teu post, ben al contrari. Escrius molt bonic i m'agrada el teu estil de transmetre els sentiments per escrit. Ja et trobàvem a faltar. Salutacions

    ResponElimina
  7. Londres és això mateix que has explicat i sobretot com ho has explicat.
    He estat moltes vegades a Londres, per bé que ara fa masses anys que no hi vaig.
    Segurament aquesta lliure esterlina tan elitista em fa defugir el intent de tirar la casa per la finestra.
    Però amb el que et gastes un cap de setmana a Londres, vius una setmana a Berlín.
    Tot i que si haig d'escollir ho tinc bastant clar, en públic, encara que sigueu tots bons amics, mai es diu a qui t’estimes més si al papa o a la mama.

    ResponElimina
  8. Messieurs de la Table Rouge,
    Si decidiu visitar Londres no us en penedireu. A part l'indiscutible pes cultural i comercial de la ciutat, també hi podreu trobar restaurants per gourmets. Suggereixo el Savoy, però n'hi ha molts més, és clar.
    Petons molt vermells.

    Floria,
    Desembre vindrà i podràs recrear la passió dels recorts del te avi. Segur, segur que, en moment o altra, se't podrà veure a Covent Garden, i no tan sols per veure l'ambient i les botigues "fashion"...
    ¿Hace un café sí acierto y nos cruzamos?
    Una abraçada.

    Teresa,
    D'entrada, pels fills del sol com nosaltres,Londres tè aspecte de dilluns feiner però quan hi vas aprofondint i, com jo, t'hi has litealment perdut varies vegades, en descobreixes la bellesa.
    No sè què deu tenir Londres amb tanta demanda pel desembre...no sè.
    Petons!

    ResponElimina
  9. Xaro,
    Estic molt contenta d'haver-te fet sentir enyorament de tornar a Londres, i avui dia, el viatge ni es lluny ni és car. El que si és car és la vida diària , per tant, és una solució no fer-hi estades llargues.
    Què et dec haver d'explicar!
    Petons.

    Josep,
    Tens nolta raó amb això de la "capital de l'imperi". Molta magnificència a segons quins indrets, però també, aquell regust de poble gran on el jove Shakespeare va saltar des de la diligència que el duia des d'Stratfford i es va menjar el mòn.
    Una ciutat a tenir en compte sempre.
    Molts petons per la Glòria i per tu.

    Francesc,
    Sempre és un plaer constatar com n'ets de fidel als nostres posts. T'estic molt agraïda.
    Com que Londres no es mou del seu lloc, tard o aviat, Oreto i tu hi fareu cap perqué s'ho val.
    Besades.

    Ximo,
    Molt elitista la lliura i també les persones. Diuen que és la ciutat d'Europa on les classes socials sòn més diferenciades.
    Quant a Berlín i Londres, la teva discreció t'honora.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Glòria,dalo por hecho, tenemos una cita en diciembre en Covent Garden para tomarnos ese café.

    ResponElimina
  11. Glòria,

    Com et deia el Josep, fa molts anys que no hem anat a Londres, però la teva magnífica crònica m'ha fet tornar a passejar pels seus carrers, els seus parcs, recordar els seus colors.

    Fantàstica recreació de l'ambient de la novel·la negra i del cinema de Hitchcock.

    Quan dius que Londres es teatre musical, òpera, galeries d'art, he recordat que varem anar a veure Singin'in the rain, en un dels teatres del West End. La pel·lícula sempre ha estat una de les meves preferides.

    Vas visitar la National Gallery?. Trobo sensacional poder tenir davant dels propis ulls els quadres que abans hem vist en llibres, i poder-los admirar "en directe".

    Com diu la Xaro, quins records!.

    Per mi, podries continuar explicant-nos més i més coses de Londres.

    Fins aviat

    ResponElimina
  12. Hola Glòria,
    Aqest cop no hi vaig anar a la preciosa National. Només, frívola que sóc, hi vaig fer un vol per la botiga. La veritat és que entre la fabulosa exposició sobre l'emperador Adrià, de la que ja ens en va fer una estupenda crònica l'Edipa Maas, la Tate Modern, els concerts, alguna ruta amb bus, per capejar la pluja, cap als paisatges de "Gent del Barri" i el cop d'ull al "fashion London", no em puc queixar del profit tret de l'escapada en menys de quatre dies, vol "low cost".
    Celebro que t'hagi agrdat el meu postet.
    Una abraçada!
    Petons.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top