}

Pages

12 de maig 2008

REBECA

Enviat per glòria  |  11 comentaris











Els meus pares parlaven de Rebeca, la pel·lícula, pronunciant-ne el nom en català com feien, d’altra banda, amb tots els noms estrangers que poguessin saber, que entre el d’algun polític, científic o inventor n’eren forces, i més quan hi afegien els dels artistes de cine, que així se’ls anomenava amb absoluta naturalitat, mentre que els mots actor i actriu s’utilitzaven menys i més aviat quedaven per ús de la premsa i del sector intel·lectual.

El bell títol d’artista, fos de cinema, fos de teatre i també de circ, naixia, com tantes altres coses bones, directament del poble.

Rebeca, o la Rebeca, va ser una fita històrica en la jove vida del bon cinema i, sobretot per als espectadors que el 1940, en la dura postguerra que es vivia aquí i tot just començada la segona guerra mundial, freqüentaven aquelles sales fosques on el silenci era prescriptiu i on per pocs diners se’ls projectava una narració: imatges en una pantalla.

Se’n va dir la fàbrica dels somnis perquè segons quins temes ajudaven a evadir-se per una estona llarga de la crueltat regnant al món.

La projecció sortia de darrere la sala on, dins una cabina feta expressament, hi romania la màquina de fer cine, les bobines de la pel·lícula i, és clar, el maquinista, que havia de ser prou hàbil com per saber treure i posar les bobines en el moment i ordre precisos, no fos cas que la trama es muntés a l’inrevés i el tema, l’Argument, no tingués ni cap ni peus.

Però no, no solia passar perquè, a més d’un maquinista eficient, es tenia la precaució de numerar les bobines. Tot això ho deu saber molta gent, però hi ha jovent que es posa les mans al cap quan els expliques tot aquest enrenou que no deixava pressentir l’aparició d’una ciència nova i revolucionària que es diria informàtica.

L’acte gloriós de projectar quedava poèticament manifestat per un faig de llum recte, espès i quasi blanc, que travessava la sala des de darrere la finestreta, que la cabina ja tenia destinada a aquesta fi, fins al davant on hi havia la pantalla, com una via làctia menuda que passava pel sostre sobre els hipnotitzats espectadors i, que per art de la tècnica, esdevenia imatge, mòbil però muda, fins l’any 1927 quan ja s’hi va poder afegir el so amb la primera pel·lícula reconeguda oficialment com a sonora, coneguda amb el títol de El cantor de jazz.

Una introducció potser massa llarga però que no he volgut evitar per deixar situat tretze anys després, el 1940, un senyor nascut a Leytonstone, Londres, l’any 1899, de nom Alfred Hitchcock que va dirigir Rebeca a demanda del magnat del cinema als Estats Units, David Oliver Selznick, un gegant de la indústria que havia produït, per exemple, Allò que el vent s’endugué, que la nostra gent gran anomena pel títol castellà que tan bé sona: Lo que el viento se llevó.

Alfred Hitchcock va néixer al si d’una família de botiguers humils. La prematura mort del seu pare, a l’any 1915, el va obligar a deixar els estudis i va entrar a treballar a la companyia telegràfica Hanley, on hi va fer labors d’enginyeria. L’any 1920 va començar a fer rètols per pel·lícules mudes. En aquest jove món del cinema, l’Alfred Hitchcock va conèixer l’Alma Reville, amb la que es va casar sis anys més tard. L’Alma Reville era muntadora de pel·lícules, i quan el seu marit va emprendre l’ofici de director de cinema, va col·laborar amb ell en diversos guions.

Quan aquell director anglès, de encara no quaranta anys, es va desplaçar de Londres als Estats Units era ja un home prestigiós a Europa i especialment al seu país. Cal anotar també que el seu talent l’havia convertit feia ja temps en el que es diu un home ric. El gran productor D.O. Selznick sabia molt bé el que es feia quan el va convidar a dirigir Rebeca, la versió d’una novel·la de gran èxit que duia el mateix títol. L’única condició en principi va ser que es traslladés als Estats Units amb la família –en Hitchcock i l’ Alma Reville tenien una nena de dotze anys, Patricia.

No podem parlar de Rebeca, la Rebeca, sense aturar-nos en Daphne du Maurier, la seva autora, també anglesa com el director, i nascuda l’any 1907 en un medi refinat i artístic ja que els seus pares eren actors teatrals de fama al Regne Unit. Daphne du Maurier va començar a escriure de molt jove. Ella era una gran lectora a qui li agradava molt la Charlotte Brönte i, en especial, la seva novel·la Jane Eyre, per la qual, autora i obra, es va veure sempre molt influïda.

La Daphne du Maurier va escriure molt, i alguns la consideren un precedent de la Patricia Highsmith. Rebeca es deixa llegir plàcidament, jo ho vaig fer de molt jove gràcies al prèstec que del llibre me’n va fer una companya de col·legi, i em va agradar especialment perquè, a part de sorprendre’m amb una història molt treballada, tenia la originalitat de portar com a títol el nom d’una noia que mai, mai sortia com a personatge en el text:

Quan comencem a llegir la novel·la, la Rebeca ja és morta..., però d’alguna manera perviu a través de les empremtes que ha deixat i que no descobrirem aquí. Potser cal dir que l’element transmissor, de la vida de la morta Rebeca, és aquella majordoma canònica, severa, fosca i amb monyo a la nuca que n’ha estat clarament enamorada i que utilitza el seu sentiment de ressentida viuda emocional per fer mal a la segona esposa del seu senyor, el senyor Max de Winter, primer marit de la Rebeca. La història està explicada en primera persona per aquesta segona muller de qui mai no en sabrem el nom.

La Daphne du Maurier es va casar amb un militar, heroi més tard, de la segona guerra. Malgrat que ambdós eren homosexuals, varen tenir tres fills. Vivien folgadament en un castell a la costa de Cornualles i aparentaven ser una família sense rerafons. Incideixo en aquest fet perquè tant la novel·la com la pel·lícula Rebecca -ho saben els que l’han vist, o llegit, o totes dues coses– traspuen perfectament els sentiments homofílics de la sinistra senyora Danvers, la majordoma, envers la seva difunta mestressa, bellíssima i desapareguda de forma misteriosa.

Hitchcock, una de les càmeres i, per tant, uns dels ulls més brillants del cinema, la mirada genialment escrutadora que quan ens filma una cortina fa que, d’immediat, l’espectador s’inquieti pensant què hi deu haver al darrere, va fer una adaptació, com no podia ser de cap altra manera, memorable, comptant, això sí, amb dos guionistes de raça, Robert E. Sherwood i Joan Harrison, noms que no poden ser obviats ja que amb el material que ofereix la novel·la, refan la història fent viure els personatges, recreant els ambients i, en definitiva, passant-la a una altre llenguatge sense trair, ans al contrari, l’esperit i la lletra de l’original. Agafar el devedé de la Rebeca i passar-se’l és comparable al luxe i al plaer que ens fa sentir la bona música. Si el magnífic guió i la direcció són impecables, no ho és menys la partitura del gran compositor Franz Waxman, considerada una verdadera simfonia.

I arribem als actors, tan encertats que seria quasi un delicte pensar en uns altres, tan ajustats estan en els seus rols.

Comencem pels protagonistes, que són en Lawrence Olivier en el paper de viudo de la Rebeca, un senyor distingit que porta a sobre la seguretat que li han donat moltes generacions d’ancestres poderosos. Li fa de parella la narradora de la pel·lícula, la Joan Fontaine, fent el paper de la segona esposa, la tímida i dolça ex dama de companyia de qui no en sabrem mai el nom, la que se sent dominada per la figura de la difunta Rebeca, a qui només veurem pintada en un quadre, i de lluny, la que viu presa del pànic que malèvolament li fa sentir la Danvers, la que creu que el seu home no ha deixat d’estimar aquella dona divina ja enterrada.

Ambdós formen una perfecta parella al mig de la qual interfereix amb sanya la senyora Danvers, alta, distant, malvada. És antològica la seqüència en quÈ mostra a la nouvinguda l’habitació de la seva antiga i bellíssima senyora. Terror en un indret secret de la solitària, imponent mansió de Manderley mentre el mar brama com una endimoniada ànima en pena. La gran actriu Judith Anderson va ser un dels encerts més importants de la pel·lícula. El gran Hitchcock en va fer una icona universal de la maldat, fent mostrar a l'actriu el verí que alimenta el seu dolgut cervell, augmentat per una sexualitat considerada anòmala, que li prohibeix donar forma patent a la seva passió. No oblidem que la creadora del personatge va ser la Daphne du Maurier, però sense el cinema, sense una pel·lícula així, el personatge mai no hauria arribat a tanta gent.



No ens podem descuidar del gran actor George Sanders, algú tèrbol ancorat en la vida de la morta. En Sanders era una garantia. La seva intel·ligentíssima manera d’actuar es sempre una lliçó de gran talent. El cinema no ha conegut cínic millor.

Les diverses atmosferes són recreades pel mestre Hitch amb la màgia a la que sempre ens ha tingut tan mal acostumats. La seva filmografia és molt discutible, però els ambients, les sensacions, l’art de generar inquietud sedueixen totalment l’espectador. No se li deia en va que era el mag del suspens.

De la Rebeca ho diria tot i bo. La fotografia en blanc i negre d’en George Barnes es considera modèlica. El seu art ens fa enyorar que ja quasi no es film amb aquells tons que fan negres els llavis de les dones sobre les seves pells de perla, que totes aquelles gradacions del gris ens facin tan suggeridores les marees que, furioses, espeteguen sota els penya-segats que envolten Manderley, que les tasses de plata brillin com la plata i l’aire sembli pols de cendra.

Recordem que la rebeca va ser una jaqueta de dona que es va posar de moda en aquells anys i que encara avui es porta. És de disseny ajustat, molt femení, i arriba fins a la cintura, cobrint-la. A la pel·lícula la llueix, naturalment, la narradora, la segona senyora de Winter, que ens explica la seva història amb la veu de l’actriu de doblatge Rosa Guiñón obrint l’acció amb una frase cèlebre: Anoche soñé que volvía a Manderley. La sentim en off mentre travessem la llarga avinguda vorejada d’arbres centenaris que ens conduirà a la gòtica mansió, escenari dels fets que evoca la dolça narradora de qui, ja ho hem dit, mai en sabrem el nom. Voluntàries i originals omissións de l'autora que en proposa l'absència física de la Rebeca i la presencia d'una narradora que no sabrem mai com se diu.

12:10 a. m. Compartiu a:
Continueu llegint...

11 comentaris:

  1. Fantàstic i emocionant post el d'avui.
    No és pot començar millor una obra mestra que amb la fabulosa música de Waxman mentre escoltem lo de "Anit vaig somiar que tornava a Manderly".
    Parella protagonista sensacional, amb una de les "geperudetes" glorioses del cinema, la Joan Fontaine i Sir Lawrence. Lo de la Sra.Danvers és de reclinatori. Per moltes vegades que hagis vist la pel•lícula no deixes de odiar-la mai. És absolutament entranyable.
    Gràcies, ara mateix me'n vaig a dormir i em posaré la banda sonora.

    ResponElimina
  2. Ximo,
    Gràcies a tu pel teu generós comentari.
    Espero que la banda sonora del senyor Waxman et deixi conciliar bé el son, però no m'agradaria gens que l'esmorzar te'l servís la taimada, pèrfida i eternament odiosa senyora Danvers.
    A re-escriuren's.

    ResponElimina
  3. Glòria,

    Magnífica l'exposició que fas aprofitant la Rebeca del Hitchcok.
    Des de la descripció de les sales de cinema dels anys 40, passant per com anomenaven als actors els nostres pares i acabant amb la famosa "rebequeta" de roba. Del que envolta la peli, director, actors i autors de la novel.la, només puc dir chapeau. Fan ganes de tornar a veure-la, i és que el cinema "glamouros" dels anys 40 i 50 és irrepetible.

    ResponElimina
  4. Tens raó, a casa l'anomenaven La Rebeca, amb la familiaritat de qui ha vingut a sopar.
    Feia anys que no la veia, fins que, gràcies a una colecció d'aquestes dels diaris ( no em facis dir quina ) la vaig comprar. Vaig retrobar-la, amb la mateixa familiaritat de sempre, peró més maca que mai. Les obres d'art sobrevivuen al pas del temps i es fan més precioses cada dia.

    ResponElimina
  5. El post d'avui és realment magnífic i molt ben documentat. Et relataré una anècdota familiar, ja que vam tenir maquinistes de cinema a casa nostra. Havien de projectar "El bueno, el feo y el malo" a la sala d'una escola, però la cinta era més llarga del que tenien programat com a activitat de cinema i li van dir al maquinista que retallés sense mirar !¿!¿!¿!¿!!!!!!!
    Així va passar que un dels pistolers va caure del cavall i va aterrar a un cementiri :-).
    Pel que fa a Rebeca, primera pel·lícula de Hitchcock als Estats Units és, juntament amb Un matrimonio original, una de les menys hitchcockianes que hi ha. Però és realment magnífica, tot i que personalment prefereixo la parella Cary Grant + Joan Fontanine a Sospecha, de l'any següent 1941... Aquell got de llet lluent mentre en Grant pujava lentament les escales, amagat en penombra.... tantan taaaaaaaaaaan

    ResponElimina
  6. Josep,
    Benvingut com sempre. Seria un èxit encara més complert per a mi que te la tornessis a passar, però sóc conscient del valor del temps i no podem arribar a tot arreu. Jo de vegades me'n vaig al YouTube i demano fragments de pel·lícules que m'han agradat molt, com aquell que va de tapes.
    Amb afecte.

    Tosca!
    Quin honor Floria!
    És cert que les bones pel·lícules, totes les obres d'art es fan més belles amb els anys, però jo també penso que nosaltres aprenem a mirar-les, a escoltar-les i a valorar-les. D'alguna cosa ens ha de servir el pas del temps.
    Un petó.

    Delfica,
    Com sempre des de que ens vens a veure, aportes novetats, opinions i sensaciones enriquidores a aquesta petita tertúlia.
    L'anècdota de "retallar" és molt divertida i, al menys aquesta no té res que veure amb les cirúrgies sanguinàries que aplicava la censura del galleg.
    Contrariament al que tu penses, jo trobo que Rebeca és molt del seu autor i que Sospecha no n'assoleix les mateixes cotes. Ara bé, l'escena que descrius és potent i molt hitchcockiana. Tatachan!!!
    Seguirem, amiga.

    ResponElimina
  7. Edipa Maas13/5/08 00:48

    Magnífic el post i magnífica la Rebeca. Un apunt personal: en honor a aquesta pel·lícula, la meva germana em va regalar un collaret de perles quan vaig fer 40 anys (ho hauria d'haver fet als 36, però ningú no és perfecte). I una opinió: trobo, com la Glòria, que és una obra plenament hitchcockiana. Només cal pernsar, per exemple, en Vertigo (que aquest any en fa 50), que hi té molts elements comuns, presents també en altres pel·lícules del mestre: el pes del passat, la metamorfosi (aconseguida o no) de la protagonista, l'omnipresència i capacitat de seducció d'un personatge difunt, el paper de les pintures de retrats, la importància de la indumentària, l'aigua com a font de renovació...

    ResponElimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Caram, un post com aquest no me l'esperava! Aquesta "pel•li" va ser una de les preferides de ma mare i les seues germanes i, a més, n'ha marcat una de les fotos familiars més importants, i ara m'explique. Com molt bé contes, la història té tots eixos rerefons. Estic segur que amb les ments altament "pures, castes i immaculades de l'època" a moltes dones (mare i tietes incloses) se'ls va passar tot plegat. Bé, anem al moll: resulta que, molt poc temps després de l'estrena de la pel•lícula (com ja han dit en un altre post), es va posar de moda una jaqueteta de dona anomenada precisament "rebeca", de fet, a Beneixama encara es diu quan fa una mica de fresca "no isques al carrer així, que fa fred, posat una rebequeta". Doncs, ma mare i les germanes, en un viatge a València, es van comprar les tres la mateixa jaqueta i van aprofitar per fer-se’n una foto amb els avis. És l'única que tenen de tots cinc (pares i tres filles) i sempre que la miraven, comentaven allò de la pel•lícula i el de la jaqueta comuna. Ja veus quines coses té el cinema. No cal dir que, molt de temps després, quan ja grandet la vaig poder veure, eixes "mirades" i comentaris" de la Danvers (per cert, m'ha fet molta gràcia això de "ressentida viuda emocional") a la seua senyoreta no se'm van escapar gens. És una pel•lícuala que sempre que l'he vista (la tinc en DVD) m'ha agradat. Allò de "anit vaig somiar que me'n tornava a Manderley" és una expressió que té molt de suc.
    Ui que llarg! Perdona'm la paragrafada. Salutacions.

    ResponElimina
  10. M'ha agradat molt llegir aquest article. Molt treballat i molt documentat. El començament em traslladava a una altra pel.licula que també va marcar època. Cinema Paradiso. I sobre Hitchcock qué dir, senzillament genial.

    ResponElimina
  11. Hola Edipa,
    Feia temps que no venies a veuren's i celebro que la Rebeca t'hagi fet entrar i deixar-hi aquest record de la teva germana i el collaret de perles.
    També m'adono, sense sorprendre'm, de com coneixes el mestre Hitch i la seva obra. Les connexions que fas entre Rebeca i Vertigo,de la que un dia també en parlarem,estan molt ben argumentades però, no són fàcils de percebre, així d'entrada, si no s'és, com tu, un coneixedor expert del mag anglès.
    A veure quin dia ens ofereixes un reportatge de les teves incursions italianes.
    Ciao

    Francesc!
    Benvingut com sempre i contenta de que el post t'hagi agradat i t'hagi estimulat a fer-nos aquesta encantadora crònica de la teva mare, les teves tietes i les rebequetes.
    Tens molta raó quan a que gairebé ningú no s'adonava de l'obscura passió que la Danvers sentia per la difunta senyora de Winter. La meva mare va quedar molt parada quan jo ja vaig tenir edat per dir-li. I encara hi afegia un "però, vols dir?" - i jo- " ja ho crec mama que allà hi havia marro".
    Amb afecte, com sempre.

    Plugim,
    Gràcies per valorar el post que he procurat fer amb rigor i que ara em proporciona el plaer de saber que t'ha agradat.
    Un petó.

    ResponElimina

Gràcies!
L'equip de Samfaina d'Arts

Visitants

dies online
entrades
comentaris

L'arxiu del blog

back to top